Carta a la Marta Mata, de Maria Antònia Canals

canalsEn aquesta ocasió, publiquem una carta meravellosa escrita per la nostra Maria Antònia Canals, dirigida a la ja desapareguda Marta Mata.

No us la perdeu!

Estimada Marta:
Per què començo així si sé que ja no em sents, ja no llegeixes, ja no ets aquí?…
Però, tot i haver constatat això ben fort, tot i no saber com t’ho faràs per llegir-me, tot i estar convençuda que no em respondràs perquè darrerament no m’has escrit mai, i malgrat les distàncies més que còsmiques…, estic convençuda que d’una manera o d’una altra m’escoltes i t’agrada que t’escrigui.

Avui tinc moltes ganes de dir-te coses a les quals només podem arribar-hi amb la memòria, que només es poden assumir com a records, trossets de les nostres vides que vàrem compartir tu i jo, i que els altres potser difícilment podran comprendre, perquè les poden saber, però no les poden assaborir com nosaltres.

Però tant se val! De moment, per tot això del record, i també per altres motius que no sé expressar, he volgut aprofitar l’ocasió i escriure’t, i per allò dels “nombres mítics” que a tu i a mi ens agradava tant, de records n’he recollit 7.

I mira què em passa: tot just en començar la carta em fixo que la primera paraula és “estimada”…, és a dir, parla de l’amor… i tots sabem que “l’amor és més fort que la mort”. I penso que, qui sap?, que potser sí que d’alguna manera que per ara desconeixem, em respondràs aquesta carta, a mi i a totes i tots els amics que la llegeixin. Procurarem estar molt atents, per si de cas….!

Així doncs, decididament: ESTIMADA MARTA:

1. Recordes quan vàrem anar totes dues a París, a la Sorbona?
Era l’època en què el sol fet d’aconseguir anar a París ja era una proesa.
Anàvem com dues estudiants ja no gaire jovenetes: passàvem dels 25 anys i érem mestres de l’escola Talitha.
A la Sorbona hi vàrem anar “d’oients” (cosa que llavors s’estilava).
Tu sabies que hi havia una professora molt bona en la didàctica de les ciències naturals, dels estudis de Magisteri. Jo no sé com t’ho feies, però tu ho sabies tot. Tu vas tenir la idea que essent així, la cosa més normal del món era anar a París per escoltar una classe com cal, independentment de les mil dificultats que a l’època de la dictadura hi havia per obtenir un passaport i un visat. Tu vas fer els tràmits, és a dir, vas escriure a la professora i li vas demanar que ens deixés assistir a una classe seva, ben assegudetes al final de la classe… que no faríem cap soroll….
I després em vas convèncer a mi, que era absolutament necessari anar-hi; sense veure aquella classe no podríem ser mai unes bones mestres. Evidentment, el fet de convèncer-me a mi, no crec que et suposés ni mica de dificultat, perquè jo, en aquells temps, estava disposada a qualsevol esforç amb tal d’anar a París, i més si es tractava alguna cosa per “la causa”.
La “causa” era aprendre de ser bones mestres, perquè el dia de demà hi hagués bons ciutadans, i així el nostre país pogués sobreviure.
Tu, i la M. Teresa Codina, de la qual evidentment vas obtenir l’acord, ho formulàveu tot molt bé. Éreu “el seny” de la qüestió; jo feia de “rauxa”, i així tot anava endavant…

No recordo res del viatge, ni de París, però mai no oblidaré aquella classe, que era sobre “la poma”, és a dir, de com fer que els nens i nenes observessin una poma amb tota la serietat i la profunditat del món.
Per mi va ser una lliçó fonamental, no per la poma en ella mateixa, sinó per diverses coses que sempre han estat claus:
– vaig comprendre què volia dir “observar” pels nens i nenes de primària.
– vaig veure, tot d’una i per sempre, que el paper d’una mestra no és “explicar” (la
poma i el que sigui) sinó aconseguir que algú descobreixi i aprengui alguna cosa.
– que jo no podia fer res de millor que aprofitar totes les ocasions per seguir
aquest camí, que havia escollit sense ni imaginar fins on m’embrancava.

Gràcies, Marta, per haver-me portat a París!!! Molt sovint hi penso, no només com un record sinó com una part important de les meves raons per viure.

2. Recordes quan vas portar el Sr. Galí a Verdum a veure la meva escola?
Era un migdia, quan els nens ja estaven plegant i preparant-se per anar-se’n a casa, a dinar.
Jo, llavors, en començar l’escola Ton i Guida, havia hagut de deixar les entranyables reunions que fèiem, quinzenalment el dissabte a la tarda a casa de l’Alexandre Galí. Segons tu vas dir-me després, ell havia preguntat el motiu de la meva absència i, en dir-li que jo me n’havia anat a començar una escola a Verdum, va expressar el desig de visitar-la, i tu vas mobilitzar-te ràpidament i ens el vas portar…
En un primer moment em va saber greu que, quan vàreu arribar, els nens i nenes ja haguessin acabat la feina, perquè jo hauria volgut demostrar-vos que els meus nens de Verdum treballaven el “montessori” tan bé com els de Sarrià o Pedralbes. Però ja era massa tard… Els nens ja se’n anaven a casa a dinar.
El Sr. Galí (així és com li dèiem nosaltres) va mirar-ho tot detalladament, amb la seva mirada sempre educadora, i quan jo ja havia acomiadat el darrer alumne, va dir-me:
– Molt bé noia, et felicito! I jo que li responc:
– Però Sr. Galí, si no ens ha vist treballar….
– Jo he vist tres coses- diu ell:
Primera, que en treure’s el davantal, ningú no ha deixat les mànigues del revés.
Segona, que al lavabo, malgrat les pèssimes condicions en què esteu, no hi ha ni una gota d’aigua a terra. . . .I tercera, que tu has saludat els nens i nenes, un per un, anomenant-los pel seu nom.

És difícil que ara els meus companys i amics s’imaginin què varen representar per a mi aquelles paraules del Sr Galí, fins a quin punt varen animar-me. Tu vas ser-ne l’únic testimoni. El que potser no saps és quantes vegades m’han acompanyat, recordant-me què és l’essencial en l’educació.

Gràcies, Marta, per haver-me estat tan propera i per haver-me portat el Sr. Galí a l’escola quan més el necessitava, com qui li porta a un malalt el metge més adient.

3. Recordes les primeres escoles d’estiu?
Gairebé fa riure que jo et pregunti això a tu. M’imagino més aviat que tu m’ho preguntes a mi, però cal seguir les consignes pactades en començar la carta.

Alguns han escrit la història de totes les Escoles d’Estiu, de les seves dificultats, les seves conclusions i els seus èxits. Estic segura que per tots els que d’una manera o altra les hem viscut i les vivim, són inoblidables!
Però jo ara només vull comentar-te un record directament lligat a tu.

Hi havia, potser en primer lloc, el plaer d’aplegar un grup, cosa que en ella mateixa ja era prohibida, i això sol, en la situació política que vivíem, ja era molt important, sobretot perquè estàvem segures i segurs que allò que fèiem era necessari pels nostres nens i nenes.

Però recordo sobretot l’expressió de la teva cara, la teva manera de somriure quan contemplàvem aquelles riuades de mestres joves, com si estiguessis dient “mira el que hem aconseguit!” El teu somriure demostrava la nostra immensa satisfacció, i el teu entusiasme, profund i seriós, que no he tornat a veure més en els espais públics, per mi, era la penyora que estàvem en el bon camí.

4. Recordes quan vàrem decidir la primera estructura de Rosa Sensat?
Moltes coses varen decidir-se en aquelles llargues reunions, gairebé sempre nocturnes, on tots aportàvem el nostre granet de sorra, i tots els granets van esdevenir un edifici, que encara és ben dret i encara va creixent…

Per tots nosaltres era una experiència engrescadora!
Voldria ara recordar especialment un moment d’aquesta construcció en el qual vàrem decidir que hi hauria tres equips de govern, corresponents a tres tipus d’activitats necessàries: L’equip pedagògic, el de sensibilització i el de l’economia.
Tots ens anàvem apuntant al que s’adequava millor a les nostres capacitats i desitjos, i tu recollies i acceptaves el desig i la proposta de cadascun.
Quan va arribar-me el torn a mi, crec que, com tots els companys, tu esperaves que jo escolliria “l’equip pedagògic,… Doncs no! Sense cap dubte, jo vaig proposar-me per l’equip de sensibilització.
Em pensava que tots em contradiríeu una mica… Doncs no!
Portàvem un bagatge de poc temps de treball; tot era nou…. Però el teu esperit de respecte a tots i a cadascun, que ara en diríem “democràtic”, ja havia començat a impregnar l’ambient… Recordo que, de part teva, jo sempre vaig trobar acceptació i molta confiança.

Al començament, a l’equip de sensibilització, tal com jo el recordo, només érem dues persones: en Lluís Maria Sunyer i jo.
Ell coneixia persones clau, o petits grups (corals, grups de filatèlia, associacions parroquials…, el que fos) de molts pobles i ciutats de Catalunya, i preparava la jugada amb ells. Tot ho aprofitàvem per agafar el cotxe, aproximadament un dia feiner cada setmana, al vespre o a la nit, i anar a trobar el petit grup local, que mentrestant ja havia augmentat en nombre, i explicar-los que un aspecte irrenunciable de la recuperació del país, en la qual tots somiàvem, era tornar a tenir les bones escoles que havíem tingut abans del 1936. Aquesta era la famosa “sensibilització”, per anomenar-la d’una manera innocent i poc sospitosa.

En tornar “a casa”, normalment el dissabte, passàvem revista amb tu d’allò que havíem dit i de les respostes de la gent… Jo fruïa de les teves interpretacions.
Per mi era una activitat tan gratificant! I era una font d’esperança.

5. Recordes quan tu i jo, en una escola d’estiu, vàrem tenir una idea genial que ara seria impensable?
Aquí voldria parlar-te només d’un fet concret d’una de les Escoles d’Estiu que vàrem organitzar a Bellaterra. Estic segura que tu no l’has oblidat mai.

Per millorar la qualitat d’un curs que jo havia de fer sobre el mètode Montessori, et vaig proposar fer venir els nens i nenes de la classe de 5 anys de Ton i Guida, junt amb les seves taules i cadires, i muntar una classe vivencial i real a l’aula que em tocava ocupar.
I l’aspecte que jo crec més important és que això, que ara seria impensable, llavors tu vas trobar-ho molt adient, com si fos la cosa més natural del món.
Ens vas fer anar a buscar a Verdum, i vàrem arribar tots els nens, la mestra de la classe de 5 anys, els mobles i jo en un gran camió.
I, evidentment, tothom també va trobar-ho natural, ja que era per millorar la qualitat d’un curs, i aquest havia de ser sempre l’únic criteri: els mestres van poder veure molt bé la dinàmica d’una classe “montessori”, i els nens van estar feliços i seriosos, convençuts de la importància del seu paper, sense que ningú hagués d’explicar-los res.
Probablement el teu record, ara, és diferent del meu, potser és encara més potent; i si dic potent, és perquè penso que té algun poder….

Escolta’m Marta: jo voldria que tingués el poder de renovar les meves il·lusions d’ara, i totes les que necessiten els i les mestres d’avui, i que també tingués el poder de despertar-ne de noves en els responsables de l’educació a casa nostra.

Perquè justament això és el que feies tu: despertar idees i il·lusions noves…
I ara ens faltes molt en aquesta tasca!

6. Recordes quan vàrem decidir fer pràctica dels nous “blocs lògics” just a mig camí de la travessa Ull de Ter/ Núria?
A primera vista sembla una cosa que no lliga, però ben mirat, sí que lligaven, el descans necessari per agafar noves forces i la necessitat de pensar sempre en la renovació de l’escola.

Feia pocs dies que l’Eduard Bonet havia vingut a Rosa Sensat, tornant de París i portant sota el braç la capsa d’un material nou que acabava de sortir per practicar la lògica i que es deia “els blocs lògics” de Z.P. Dienes, i que llavors vàrem creure que era només pel Parvulari. Jo me l’havia estudiat, i estava més contenta que una criatura amb una joguina nova i, com que durant la setmana tots teníem molta feina a les respectives escoles, tu i jo vàrem decidir que una bona excursió al Pirineu, lluny del tràfec de la ciutat, seria l’ambient més adient per aprofundir en les meravelles que aquell matemàtic hongarès acabava de llançar al mercat.

Vàrem ser sis persones en l’excursió. Jo guardo una fotografia d’aquell dia.
No te l’envio, perquè precisament tu no hi surts, ja que ets qui vas fer-la, i sobretot, perquè no puc imaginar-me com la veuries ara.

Aquella, i altres descobertes semblants, varen ser com la nova llum d’una finestra que es començava d’obrir. Ara, recordant-ho, penso que estàvem boges per millorar l’educació…. I deu ser una bogeria que no caduca…
Tu vas aconseguir encomanar-la a moltes i molts mestres. Tant de bo que l’entusiasme dels que encara estem en aquesta mateixa batalla arribi també a fer-se encomanadís!

7. Recordes quan, uns anys més tard, ens va visitar el desànim?
Sí, el desànim ens va venir uns quants anys després de la mort de Franco, quan ens crèiem que ja teníem tots els elements necessaris perquè el sistema educatiu funcionés bé a la majoria de centres, però constatàvem que la realitat no era així. Potser ens crèiem que ja no podíem fer res més… O potser tots plegats estàvem massa cansats…
Allò que ara em sembla realment extraordinari és el fet que abans estiguéssim convençuts que ho aconseguiríem amb una fe sincera i una gran voluntat de canviar totes les coses que vèiem injustes; necessitàvem creure en allò que fèiem, i ens havíem llençat a la tasca amb cos i ànima. Però ara ho veig diferent: ara penso que teníem una esperança encara molt poc provada.

Aquells ànims i aquella empenta dels temps difícils van durar més o menys els deu primers anys de la democràcia; continuàvem fent allò que crèiem millor pels nens i nenes, però amb una gran diferència: ara podíem defensar-ho públicament i la lluita era noble i oberta.
Però després d’aquest període va venir-ne un altre: a tota la colla de companys i companyes amb qui compartíem aquests ideals ens va tocar viure el desengany; va venir a poc a poc, sense soroll… com un sentiment nou que va anar creixent dins nostre…
Tots plegats ja no estàvem tan segurs que l’escola del nostre país canviaria… Ho vèiem tan difícil! Penso que per a mi va ser potser el temps més dur, i el que m’ha costat més d’assumir ha estat la gran lentitud dels canvis profunds.

Recordes un dia que, passejant pel pati de l’Escola d’Estiu, en parlàvem ben preocupades tu i jo? Potser ho vivíem com un cert fracàs? No recordo exactament el que dèiem, però sí que recordo que aquell dia vàrem gosar formular-nos-ho i parlar-ne serenament totes dues Però tu sempre has estat més serena que jo i crec que deuries fer aquest procés més equilibradament.

Per part meva, ha estat precisament a partir d’aquí, de la part més aspra i difícil de la meva experiència professional, que he anat descobrint i aprenent de viure que sí: que més enllà de las aparences, d’una manera ben diferent de com ho havíem previst i somniat, i sense cap dubte a un nivell més profund, les coses canvien i el món avança. El que ens passa és que les persones difícilment sabem captar i distingir els diferents ritmes de la vida: el nostre temps humà és molt curt respecte al temps que necessita qualsevol canvi social o ètic del nostre món.
Marta, ara que ja no ens veiem, només escrivint-te puc compartir amb tu allò que penso: tu saps que a mi, personalment, la consciència d’aquest canvi del món, lent i progressiu, i la possibilitat de tenir-hi un paper com a membre actiu, sempre m’ha apassionat. Segurament és per això que no puc deixar de treballar per l’educació. No sé deixar-la, tant si és amb més o amb menys forces físiques…

Estimada Marta,
Sé que recordes totes aquestes coses i moltes més!
Compartir-les amb tu m’ajuda a no anar-les oblidant de mica en mica…
I el record de la teva amistat, de la teva casa de Saifores i, sobretot, de la teva calidesa, m’ajuden a viure.

Et prometo que estaré al cas, per si em respons…
Marian

mac_martamCap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert. . .

Posem-nos altra vegada dempeus. . . .
i que es senti la veu de tots solemnement i clara. . . .

Que tot està per fer,
i tot és possible!

(Miquel Martí i Pol)

 

 

Comparteix-lo! Tweet about this on TwitterShare on Google+4Share on Facebook5Share on LinkedIn0Pin on Pinterest0Share on Tumblr0Email this to someone